L’espera indesitjada

El Norbert m’acompanya. Hem de pujar moltes escales. S’assaja al cel del Principal. Al darrer pis del Teatre Principal de Badalona.

Avui no hi és la Mar Orfila, Mürfila. Hi són les dues actrius i el seu director. És una sala d’assaig diàfana amb un rectangle dibuixat al terra. És el perímetre de l’escenari de l’Almeria. A una banda tot de coses que poden esdevenir una escenografia. A l’altra banda les cadires de plàstic en línia de qualsevol sala d’espera. Les cadires no esdevindran, ja són escenografia.

Perquè han de ser tan inhospitalàries les cadires de la sala d’espera d’un hospital?

El Norbert es posa al costat de l’actor per viure i compartir el dubte. Assenyala allò que cal “explorar”; “explorem-ho” , diu repetidament quan alguna cosa grinyola. És la mirada de fora que interromp. Sempre he admirat la paciència d’actrius i actors a l’hora de suportar els directors. Però cal passar per totes aquestes innumerables repeticions i interrupcions per arribar a algun lloc, sigui el que sigui.

Em ve al cap, perquè és un record recent. Visito Pasolini Roma al CCCB i en una pantalla l’escena final de Roma città aperta de Rossellini. Una pel·lícula fonamental en el desvetllament cinematogràfic de Pasolini. La Magnani veu com s’enduen el seu estimat i crida, Francesco, Francesco ! S’allibera del soldat que la reté i corre rere el camió. De sobte un ràfega de metralladora. Cau morta. I llavors com una fletxa el seu fill vestit d’escolanet surt de la multitud i es llença sobre la seva mare, i tot cridant “mamma, mamma”, intenta reviure aquell cos inert. Ploro. Secretament, calladament. Estic envoltat de desconeguts. M’eixugo els ulls discretament. El nen és el meu, el teu, el de qualsevol. L’art té la força de fer universals experiències individuals.

Les interrupcions són ara el treball. El Norbert, la Gemma, la Tàtels, saben que s’hi juguen molt en aquestes primeres escenes. O bé agafen l’espectador,  i se l’enduen fins al final o no ho fan. En aquestes escenes cal traslladar l’espera, per una banda i la recepció de notícies terribles per una altra. Hi ha milers de maneres diferents d’encaixar una nova dolenta, i cal apostar per una.

El que fa esperar confia en la intel·ligència del que espera. Hi confia per no haver de verbalitzar tot allò que ha de comunicar.

Amb els seus cabells llargs foscos mig rinxolats que contrasten amb uns ulls blavíssims la Gemma té un aire d’infant vulnerable. Ha de fer la mare personatge sobre aquesta arquitectura de dolça fragilitat.  El seu aliat és la set d’informació, la fam de notícies.  La pregunta que construeix la mare, queda suspesa al cel del Principal, “El nen és viu?”

Aquest peça se la juga en la tessitura emocional. Si l’encerta parlarem de teatre. Llibert escenifica el que ningú vol pensar, menys encara imaginar.  Perquè en el nostre orgullós primer món hem fet el perillós bescanvi de vida de debò, per il·lusió de seguretat.