Llibert és una obra de teatre per a dos
actrius i una cantant. La cantant és Mar Orfila, Mürfila, i s’acompanya d’una
omnipresent guitarra elèctrica.
Una de les incògnites
d’aquest espectacle era veure el rol reservat a la cantant i la seva guitarra. En
el text el paper de la Mar és només esbossat. Respon més a una voluntat, a una
intuïció, que a un pla prefixat. D’altra banda, sovint he vist com n’era d’accessòria
la música en directe en el teatre contemporani.
L’assaig que
he vist aquesta setmana m’ha esvaït els dubtes. Ho explico amb una metàfora. Si Llibert fos una línia de metro, les dues
actrius amb el seu gest i la seva paraula et durien fins al final. Però és la música
de Mürfila el que et trasllada fins a l’inconegut. Perquè hi ha estacions més
enllà de la paraula, estacions de dolor, d’alegria, d’esperança, d’il·lusió, de
decepció, d’impotència. Allà on mai podrà arribar la paraula, hi arriba, per
exemple, una guitarra elèctrica distorsionada. Per això em sembla que aquí la
Mar i la seva guitarra no són una “modernor” per vestir un drama convencional.
Les escenes
que veig en el meu assaig fan referència a l’aclariment dels dubtes, a les
certeses fatals. Serrat deia en una cançó que la veritat no és mai trista, el
que passa és que no té remei.
En el meu
calaix de sastre particular se’m presenten unes imatges. Spartacus, escena final. La revolta ha estat derrotada i la sentència
per als vençuts és la mort a la creu. Varinia (Jean Simmons)fuig de Roma amb el
seu fill, l’acompanya l’espavilat Batiatus (Peter Ustinov). En fer-ho passen
davant de la creu on ha estat crucificat Spartacus (Kirk Douglas). Varinia fa aturar
el carruatge baixa corrent i es planta davant la creu, li ensenya el seu fill i
li diu que ara ella és una lliberta (el nom que rebien els antics esclaus que
accedien a la ciutadania) i en conseqüència el seu fill ja ha nascut lliure.
Llavors contempla el patiment del seu home, ajeu el cap damunt dels seus peus i
prega: “mor aviat”.
Vista la
pel·lícula en les meves infanteses no entenia que l’actitud de Varinia no fos
la d’ordir un pla per alliberar Spartacus i continuar la revolta. Vista de més
gran s’entén la inevitabilitat de la mort, la necessitat humana de posar fi al
patiment. Spartacus és una pel·lícula
marxista disfressada de Hollywood, guionada per un blacklisted (Dalton Trumbo) i dirigida per un filòsof (Kubrik).
La renúncia
és la forma més elevada d’amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada