“Anem
amunt?” vol dir “comencem pel començament?”, de l’escena, de l’obra. Aquesta és
un expressió sovintejada en el treball d’assaig teatral. Avui me la puc aplicar
a mi mateix, avui “he anat amunt”, vull dir que he assistit a l’assaig a
primera hora, a les 10 del matí. He començat a prendre apunts quan ells
començaven a assajar.
Per bé que
no s’ha començat ben bé a assajar, perquè d’entrada avui hi ha hagut una sessió
de “notes”. Una llarguíssima, interminable, sessió de notes, que, per als no
iniciats (cadascú té les seves aficions), vol dir el repàs a les anotacions que
el director ha pres en la darrera sessió d’assajos. Escena per escena el que
falta, el que sobra, el que cal corregir, a banda del “philosophical training”
sobre l’horitzó que tots plegats hem d’assolir.
Les
sessions de notes de l’actualitat, normalment inspirades en l’avenç en una
tasca comunitària, han substituït l’esbroncada de mala llet destil·lada amb la
que Jouvet, Brecht, Bergman i tant als altres monstres de la direcció d’escena
del segle XX (i no tan monstres, i també algun mediocre) feien veure a l’actor
o actriu que lluny que era de la intel·ligència revelada de la que tots ells
eren posseïdors en haver-la, literalment “cagat”, en la manera errònia d’interpretar
qualsevol escena.
Les sessions
de notes són necessàries i aquestes que he vist avui estaven presidides pel bon
rotllo. He estat en algunes on no hagués volgut estar d’haver sabut l’atmosfera
que s’hi generaria, però tot són experiències en la vida.
M’assabento
que ahir es va fer un primer passi (o sigui es va fer l’assaig de l’obra sencera
de dalt a baix). Per això les notes són moltes notes. Me n’assabento amb una
rialla a la cara, però per dins em sento com el nen que ha estat esperant el
seu tall de pastís i quan arriba el moment li diuen “fins la setmana vinent”.
Prou que entenc que un primer passi, com una primera besada, reclama intimitat
per part dels perpetradors i per molt que m’ho proposi, invisible del tot
encara no ho sóc.
Les notes
tracten, entre multitud d’altres qüestions, els trencaments de les tensions
emocionals. La peça de la Gemma està escrita des del coneixement que en el
pitjor dels drames vitals l’humor s’escola, generalment per via de la rutina, generalment
per via de l’absurd. Clar tot això no es fàcil portar-ho a un escenari, perquè
si alguna cosa caracteritza aquestes il·luminacions en la foscor, és la seva espontaneïtat.
En les
notes hi ha hagut un moment màgic, inesperat, i per això màgic. Un llampec de
complicitat director – actriu entre la Tàtels i el Norbert. Ahir la Tàtels va
proposar un gest, una acció que ni estava escrita, ni havia estat indicada.
Ella tenia la intuïció que el que havia fet agradaria al director. Les notes del
Norbert ho confirmaven. Són aquests moments d’entesa no dialogada, de
comprensió en un pla superior (si se’m permet la floritura) que ajuden a fixar
la interpretació.
L’escena
que veig assajar va sobre burocràcia. La burocràcia defineix la
contemporaneïtat. Kafka en va fer gran literatura. Tantmateix tot allò
construït per persones humanes, altres persones humanes ho poden esfondrar. Quan
he entrat el terra de l’escena ja era el linòleum blanc que serà, fred, asèptic,
mèdic, hospitalari d’hospital. Damunt d’això la comèdia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada