Cantar davant les màquines

 

Avui comencem acadèmics. Em sembla que estic en condicions d’establir categories. He vist assajar Oriol Broggi, David Selvas o Julio Manrique, tots ells tenen en comú venir de la interpretació, o haver interpretat molt. Tots ells més que dirigir, acompanyen. El Norbert Martínez pertany a la categoria.

Quan arribo a l’assaig m’instal·lo en el “meu racó”. Ells ja fa estona que treballen, Gemma, Tàtels, Mar i Norbert. Els quatre són al mig d’un debat. Hi ha esculls en els rols de la Tàtels i ella se’n fa responsable. Però la Gemma intervé, si cal tocar el text el toca. No hi ha massa dramaturgs disposats a reescriure la seva pròpia obra.

Arthur Miller, per exemple. Ell sortia del seu estudi amb l’obra “absolutament acabada”, i si alguna cosa no funcionava, no podia ser conseqüència de la seva escriptura. Però això del teatre no és una empresa individual. I, en darrer terme, absolutament tot i tothom és en mans de l’actor. El vanitós Miller ho reconeix de manera implícita amb l’emocionant relat d’un episodi del primer muntatge de La mort d’un viatjant a Time bends, les seves memòries, publicades aquí amb el títol Vueltas al tiempo.

1948, dirigeix Elia Kazan, protagonitza Lee J. Cob, es porten dotze dies d’assaig i Kazan i Miller ja s’han dit de tot, la cosa no marxa. Però aquell dia assajant una escena, Lee s’aixeca de la cadira del dormitori es dirigeix a la seva dona i diu la seva rèplica “No, ara hi ha més gent...Hi ha més gent!”, i en gesticular en direcció al decorat nu on hi havia d’haver una finestra, “va fer que en el meu cap es representés un bloc de vivendes, i l’aire, ple abans dels aromes de la terra, es va omplir de l’olor ranci de les cuines, i va començar a moure’s amb por, amb un realisme tan sinistre que vaig sentir en el pit un pes insuportable”. Miller descriu la mirada clavada a l’escenari de l’agent de premsa, dels elèctrics, el somriure satisfet de Kazan amb les mans al cap...Lee J. Cob ho havia aconseguit, era Willy Loman. Havia fixat aquell personatge amb el que s’identificarien una generació sencera de nord-americans.

El Norbert ha provocat el debat a partir de les notes recollides en una Moleskine gran i flexible que doblega pel mig i sosté amb una mà, mentre utilitza l’altre per defensar el seu discurs. Acaba el seu argument amb la frase “en aquesta escena menys és més”. A mi em sembla que és una sentència fonamental en aquest projecte.

L''Ada (Gemma Brió) diu,

“(...) El meu nen ha estat 6 dies sense l’escalfor de la peça que li faltava i jo també soc una peça de puzle perduda que per fi s’ha encaixat...”

Però després ha de continuar, dins la mateixa rèplica,  

“Tot i així, amb el meu nen acoblat a mi, contra el meu pit, fosos tots dos en una sola persona, he de reconèixer que no el volia estimar massa, em feia ràbia que hagués trencat la pau de la nostra família, en Vicent, en Caïm i jo.”

Com ho representem?

Els nens desperten sentiments contradictoris als seus pares en condicions de “normalitat”, com no ho haurien de fer en condicions “d’excepcionalitat”?

Avui crec que m’he situat fora de l’esfera. Dins l’esfera hi són ells quatre. Així observo sense intervenir. Però no puc passar desapercebut del tot. La Tàtels em dedica de tant en tant una mirada de reüll. Per això m’esforço en la neutralitat del meu rostre.

Són escenes on es mostren amb tota la seva brutalitat la fredor de la tecnologia mèdica i la voluntat d’escalfor humana. Els números d’una pantalla mostren la capacitat de respirar de l’infant. “Cal estimular”, diuen els metges, per això la mare canta al nen un cha-cha-cha  dolç, “cachito, cachito, cachito mío” i quan les xifres van avall, canta des de la contundència d’un himne. “Et dius Llibert i has vingut per canviar el món”...

“Amunt, els pàries de la terra,
amunt, els qui pateixen fam!
(...) És la lluita darrera,
unim-nos i demà
la Internacional
serà el gènere humà.”

 
Tal vegada el programa polític d’en Llibert comença en aquesta sala d’assaig.

L’espera indesitjada

El Norbert m’acompanya. Hem de pujar moltes escales. S’assaja al cel del Principal. Al darrer pis del Teatre Principal de Badalona.

Avui no hi és la Mar Orfila, Mürfila. Hi són les dues actrius i el seu director. És una sala d’assaig diàfana amb un rectangle dibuixat al terra. És el perímetre de l’escenari de l’Almeria. A una banda tot de coses que poden esdevenir una escenografia. A l’altra banda les cadires de plàstic en línia de qualsevol sala d’espera. Les cadires no esdevindran, ja són escenografia.

Perquè han de ser tan inhospitalàries les cadires de la sala d’espera d’un hospital?

El Norbert es posa al costat de l’actor per viure i compartir el dubte. Assenyala allò que cal “explorar”; “explorem-ho” , diu repetidament quan alguna cosa grinyola. És la mirada de fora que interromp. Sempre he admirat la paciència d’actrius i actors a l’hora de suportar els directors. Però cal passar per totes aquestes innumerables repeticions i interrupcions per arribar a algun lloc, sigui el que sigui.

Em ve al cap, perquè és un record recent. Visito Pasolini Roma al CCCB i en una pantalla l’escena final de Roma città aperta de Rossellini. Una pel·lícula fonamental en el desvetllament cinematogràfic de Pasolini. La Magnani veu com s’enduen el seu estimat i crida, Francesco, Francesco ! S’allibera del soldat que la reté i corre rere el camió. De sobte un ràfega de metralladora. Cau morta. I llavors com una fletxa el seu fill vestit d’escolanet surt de la multitud i es llença sobre la seva mare, i tot cridant “mamma, mamma”, intenta reviure aquell cos inert. Ploro. Secretament, calladament. Estic envoltat de desconeguts. M’eixugo els ulls discretament. El nen és el meu, el teu, el de qualsevol. L’art té la força de fer universals experiències individuals.

Les interrupcions són ara el treball. El Norbert, la Gemma, la Tàtels, saben que s’hi juguen molt en aquestes primeres escenes. O bé agafen l’espectador,  i se l’enduen fins al final o no ho fan. En aquestes escenes cal traslladar l’espera, per una banda i la recepció de notícies terribles per una altra. Hi ha milers de maneres diferents d’encaixar una nova dolenta, i cal apostar per una.

El que fa esperar confia en la intel·ligència del que espera. Hi confia per no haver de verbalitzar tot allò que ha de comunicar.

Amb els seus cabells llargs foscos mig rinxolats que contrasten amb uns ulls blavíssims la Gemma té un aire d’infant vulnerable. Ha de fer la mare personatge sobre aquesta arquitectura de dolça fragilitat.  El seu aliat és la set d’informació, la fam de notícies.  La pregunta que construeix la mare, queda suspesa al cel del Principal, “El nen és viu?”

Aquest peça se la juga en la tessitura emocional. Si l’encerta parlarem de teatre. Llibert escenifica el que ningú vol pensar, menys encara imaginar.  Perquè en el nostre orgullós primer món hem fet el perillós bescanvi de vida de debò, per il·lusió de seguretat.

Arrencar ja és motiu de celebració

El Caïm dalt d’un tronc tallat que fa de tamboret anuncia que ha vist els conills i que n’hi ha de molt grossos, i el Joan afegeix que ell també els ha vist i que, a més a més, hi ha gallines. Tot plegat deixa l’Arnau trasbalsat, perquè al seu poble també n’hi ha i als contes que es mira abans d’anar a dormir. Seran els mateixos? Mentrestant la Maria fa de gran, perquè ho és, i se’ls mira de reüll i la Nora, que s’estrena com un vianant més d’aquest món, fa la seva, d’una banda a l’altra.

El Pla de la Brossa, és un espai natural preservat a tocar de Capellades dins del terme de La Torre de Claramunt. Antigues feixes de conreu, ara plenes de pins estilitzats i amb algunes valuoses cabanes de pedra seca. Una singularitat d’arquitectura popular d’aquesta part de la comarca de l’Anoia que la fundació que té cura del Pla s’ha preocupat de posar en valor.

Allà ens trobem bona part de l’equip que farem Llibert. Obra de teatre per a dues actrius i una cantant. Sempre m’han agradat els subtítols. En aquest cas no sé si es tracta d’una precisió tècnica o d’una declaració esclaridora. En qualsevol cas defineix, precisa, acota. Llibert s’estrenarà el proper 20 de novembre al Teatre Almeria de Barcelona.

La trobada al Pla de la Brossa serveix per fer proves de vestuari i fer la foto promocional. De la roba se n’ocupa la Bàrbara Glaenzel, de la imatge el Felipe Mena. Es veu que cal esperar que el sol baixi perquè la foto sigui òptima. Photoshop està mitificat, el sol encara és important; no tot es pot manipular a l’ordinador. M’agrada pensar en la part artesana de l’artista que és un fotògraf. Jaroslav Seifert descriu amb detall la laboriositat del seu amic fotògraf Josef Sudek a Toda la belleza del mundo, l’aspecte metòdic, l’ofici. Apareix així el credor responsable de traslladar a les seves imatges la força d’allò que veuen els seus ulls.

A la trobada ens han convocat la Gemma Brió, que ha escrit Llibert, i també l’interpretarà, i Norbert Martínez que dirigirà la peça. Tàtels Pérez acompanyarà en escena a la Gemma al costat de la cantant Mar Orfila, més coneguda com Mürfila. A la reunió hi ha les parelles de gairebé tothom i també la descendència de qui en té. Ells encapçalen aquest primer capítol, el Caïm del Norbert i la Gemma, el Joan de la Bàrbara i el Joan Carreras, la Maria i la Nora de la Tàtels i el Ton Muntané, i l’Arnau de la Glòria Mas i l’Eduard Molner.

Al Pla hi ha una casa i a la casa una cuina. Gran, preciosa. Per això hi som. Ja se sap que sense menja no hi ha festa. La Glòria tieta del Norbert, ens ha preparat uns macarrons i un conill extraordinaris. El Joan pare es desfà en elogis amb la boca tota plena, mentre el Joan fill es fa inexplicablement el ronso amb els macarrons. L’Arnau se’l mira, i tot i tenir gana, comença a jugar amb el menjar sense menjar del tot. El Caïm menja a cremadent per saltar ràpid de la taula. Tot és divertit aquí i seure sembla una pèrdua de temps. La Maria hi està d’acord i la petita Nora fa el seu horari.

Llibert parla de moltes coses, de la quotidianitat de la tragèdia per exemple. Cal començar amb la força dels somriures, amb l’empenta de l’humor. Arrencar ja és motiu de celebració.