Estrena

Aquesta crònica comença a escriure’s en el trajecte de tornada a casa, a quarts de dues de la matinada, autovia C17, Montcada, Mollet, Parets... mentre escolto estàndards de Chet Baker i em passen per davant tot d’imatges recentment viscudes. Així el relat se m’organitza al cap des del seu final.

Abans d’agafar al cotxe hem estat de celebració a la Cantina Mexicana, a dos carrers de l’Almeria, on s’ha estrenat Llibert. Assegut a la taula tenia al davant la Gemma i el Norbert -dir contents és poc- després de la proesa. Estrenar en aquesta ciutat ja és un fet que s’ha de felicitar perquè la cosa està com està, i no cal parlar-ne més. Però estrenar el que han estrenat la Gemma i el Norbert és una proesa, que segons el diccionari significa “acte de valor”, i això és jugar en una altra categoria. Com et sents després d’haver fet un “acte de valor”? doncs content és poc.

Al meu costat la Rosa Boladeras, l’Etna (nom de volcà) de Llibert. L’amiga que “si cal anem a Houston”, part implicada, amb ganes de riure i passar-ho bé, avui se sent estrenada tot i que no ha estat a l’escenari. Em llegeix poemes de la micropetisa Ajo, “Desordenando la felicidad me encontré con la vida” o “Bastante tiene una con lo que no tiene”, i altres pensaments mentre tasta coses, que no em sap explicar que són, però que són bones i amb això n’hi ha prou.

La taula és gran i com mínim hi ha cinc converses simultànies que no puc seguir. Totes això sí en tonalitat major, des de la primera cervesa “modelo” que ens hem begut i que a la Gemma li agraden condimentada amb picant.

No venim d’un aplaudiment. Venim d’una ovació llarga. Tothom semblava esperar el moment de poder accedir a picar de mans, la convenció que hem establert per demostrar que alguna cosa ens agrada. Tot i que el que gairebé tothom volia aquest vespre era abraçar, més que aplaudir. Però més enllà dels sentiments que tenim envers el projecte d’uns amics amb tanta implicació personal, la pregunta que ens podem fer és la que es feia Julio Manrique en sortir de la sala; "si això ho hagués escrit una autora nord-americana i ho hagués representat una companyia forana, funcionaria? Pels temes que proposa l’obra, per com es plantegen?" I ell mateix es contestava el que clarament havia formulat com a pregunta retòrica, “jo crec que sí”.

Davant del teatre un cercle gran de fumadors, dins del teatre un cercle gran de bevedors, tots emocionats, però ja en pau. Ja vaig explicar ara fa una setmana que havia passat a la sala d’assaig del Principal després d’un passi de Llibert. El dia de l’estrena a l’Almeria hi havia el mateix silenci, després del llarg aplaudiment.

I abans, la funció. No hi ha estrena sense anècdota. Jo que ja l’havia vista, no recordava un moviment d’escena en el que la Mar desaparegués de l’escenari. I de fet el moviment no hi és. Però a la Mar se li va acabar la bateria de l’inhalàmbric de la guitarra i va haver de sortir a substituir-la i amb una sang freda digna de l’Eastwood de Sin perdón, va deixar l’escenari va recargar i va tornar. La Gemma, que havia d’encarar l’escena més difícil de la peça, la primera, em va comentar després que la determinació de la Mar li havia esvaït dubtes. Potser a la Tàtels també, perquè les tres, Gemma, Tàtels, i Clint-Mürfila van fer la millor funció en dia d’estrena, cosa que passa molt poques vegades.

I encara abans de començar, que passava? No ho sé, perquè no vaig voler arribar d’hora a l’Almeria. Tampoc podia, havia de ser en un altre assaig, però és igual, no hi hagués anat abans. Per a què? Per passar nervis en comunitat? Millor tenir el cap ocupat. Clar que jo m’ho podia permetre. Només feia de cronista virtual, però el Norbert em va explicar a la taula de la Cantina Mexicana que ell tampoc hi era al teatre. Se’n va anar de botigues, a comprar-se roba a Gràcia. Així doncs m’imagino les tres heroïnes de la proesa en capella, soles, esperant per començar. Són més fortes, no ho dubteu.

I fins aquí les cròniques. Ara Llibert no és ni dels qui l’han escrita, ni dels qui l’interpreten, ni dels que l’expliquen. Ara és de tots aquells que van a l’Almeria cada vespre.         

Primers públics

S’obre la porta de la sala d’assaig del Principal i el nivell d’excitació de la companyia és gran, o molt gran. Tothom fa alguna cosa, i alguna cosa la fan dues persones. Hi ha nervis. Avui es farà un passi davant d’unes quinze persones. Paraules majors. Entre el públic convocat hi ha mecenes del projecte Llibert, hi ha espectadors associats del Teatre Principal i també hi ha amics de la companyia. Un públic, doncs, que, tot i no ser representatiu del públic que hi haurà a partir de la setmana vinent a l’Almeria, si que es pot dir que, o bé ha tingut una vinculació molt puntual amb el projecte, o bé no n’ha tingut cap, són aliens a la companyia, “són verges”, com els anomena el Norbert.

El mateix Norbert em diu que ha llegit el meu article al Cultura-s de La Vanguardia i s’ha posat nerviós. No era pas la intenció. Ara bé, la seva publicació marca la inevitable proximitat de l’estrena. Tothom està molt content amb l’article de premsa, però cal dir als lectors d’aquest bloc que em diverteix molt més escriure aquí que allà. El bloc vol fer crònica i no té la solemnitat d’un suplement de cultura d’un diari de gran tirada, per bé que al projecte em sembla que li ha anat bé un escrit del tipus “ei, que això va de debò”.

Tothom atrapat en una activitat frenètica, deia. I la Mar provant la guitarra amb èxits indie, com Smells Like Teen Spirit de Nirvana que sovint em poso al cotxe quan torno de veure teatre per la C17. Si he vist alguna cosa bona la música acompanya la memòria de les escenes, si no he vist res que pagui la pena de recordar la música em transporta a diversos llocs, els anys d’estudi per exemple. La Mar prova dits i veu, mentre els altres s’afanyen a deixar l’espai a punt d’escenari. Me n’adono que el meu sofà del racó ha desaparegut i en el seu lloc hi la taula de so i llum amb el Norbert als botons. Hauré de seure en una de les cadires de tisora que envolten l’escenari. 

És el meu primer passi sencer i amb tots, o gairebé tots els elements d’escena (no puc explicar més). Té raó el Norbert, a la peça es diu tot d’entrada i després s’explica tot el que s’ha dit. Cal començar atents perquè la quantitat d’informació que es bolca sobre l’espectador té les dimensions d’un allau, i recorda que som en els temps de l’aclaparament informatiu. Afortunadament després ve la pausa. En aquest passi em fixo en tres moments que em persegueixen des de la primera lectura d’aquesta història: una infermera que trenca un protocol inhumà per esdevenir humana; un diagnòstic equivocat; i una amiga de l’Ada, la mare, que sempre hi és, per anar a Houston si cal, per fer cors davant del bressol, si cal.

Potser m’havia passat per alt que el projecte Llibert, que tira endavant gràcies a molts amics de la Gemma i el Norbert, explica també una història d’amistats incondicionals. El paper de l’amiga de l’Ada recorda aquella perífrasi d’amic de l’ànima, en forma d’àngel sense ales, a Qué bello es vivir de Capra. 

Però més enllà de la peça avui em motiva mirar el públic. És novetat en les meves presències als assaigs. Per això sovint miro als que miren. Els tinc davant mateix i deuen trobar estrany que gairebé els miri més a ells que a les actrius. La majoria són a l’expectativa. És evident que no han entrat mai en una sala d’assaig. Veure teatre de sala fora de la sala del teatre és una experiència. Alguns i algunes no saben ben bé com seure, què dir o què fer. Fins al moment de començar sembla que se senten a casa d’algú, una mena de visita de compromís que entra per primera vegada en un domicili amb la sensació que viola un espai privat, l’espai d’un altre. Un teatre és l’espai de tots, és diferent, és una convenció. A la sensació d’intrusisme no ajuden gens les paraules de presentació del Norbert: “veureu un assaig, encara s’han de corregir coses, encara hem d’afegir escenografia, encara ens podem equivocar, etc...” Potser sí que se senten intrusos, però a vegades és divertit fer l’intrús. Per primera vegada són a l’obrador, no davant del taulell.

Entre la gent de la professió hi ha de tot, vull dir que hi ha els que gaudeixen de la sala d’assaig i els que l’eviten tot el que poden. Benet em va explicar que no hi ha res que l’apassioni tant com veure assajar les seves peces. És un autor que ha de sintonitzar amb els directors que dirigeixen el seu teatre, perquè hi és gairebé sempre a la sala d’assaig. Jo diria que escriu, entre d’altres coses, per poder veure assajar el que ha escrit. Galceran per contra no hi va mai a l’assaig de les seves peces a no ser que el director li ho supliqui. Venim d’un temps on l’autor s’ha dirigit a si mateix, les darreres fornades dels “tesisos” del Nacional per exemple, i ara tornem a les parelles de ball creatives autor / director. Aquí la Gemma ha escrit el que volia interpretar i el seu company la dirigeix. Així doncs, tots dos sempre són a la sala d’assaig.

Quan s’encenen les llums, després del fosc final, observo amb interès, potser a la descarada i tot, els altres. Faig un ràpid informe: proliferen ulls vermells, aquosos, rostres congestionats. La sala és en una comunió que ha exhalat una respiració profunda en encendre’s les llums. Al meu costat un plor desbocat, gairebé inconsolable que trenca el silenci d’aquelles ocasions on la sinceritat és indefugible. Part implicada m’expliquen. Però, també cal dir-ho, rostres que ràpidament recuperen una certa pau. És la catarsi aristotèlica. Si alguna finalitat té el teatre deu ser aquesta. El que passa a Llibert és que proposa un viatge intens i per això l’alliberament d’emocions també ho és. Però això fa salut. Com un bany de sal.

Propera parada a l’Almeria, farem crònica de l’estrena i acomiadarem el bloc.

Preparar l’espai per l’endemà

Arribo tard a un passi de Llibert. Molt tard, m’he perdut mitja peça. He vingut amb una Renfe en vaga i amb incidents, tot en un dia, tot a l’hora del meu tren. M’he encomanat a la llibreta d’apunts, a plantejar l’article per a La Vanguardia, a preparar una xerrada sobre les noves sales de Barcelona, a d’altres coses i projectes; m’he encomanat a no neguitejar-me i aprofitar el temps i he visualitzat mentalment algunes escenes que sabia que ja no veuria. Però quan he arribat me n’he adonat que me n’havia deixat unes quantes per visualitzar. L’anècdota.

Ja no hi ha res tendre. Tot és prou fet. Cal el toc de les espècies, de la sal potser. La seguretat és fa present en els moviments, en la manera de dir, en les actituds. Si entenem un muntatge com una suma de composicions, la cosa està realment avançada, si entenem que el muntatge són moltes més coses encara, a Llibert li falta això, un amaniment.

Veig el final, que aquí no explicaré, perquè el teatre s’escriu per representar més que per llegir. Si que em ve al cap allò de la Poètica d’Arsitòtil: la catarsi, l’objectiu de la tragèdia, superades les emocions, una mena de purificació, que envigoreix, que vitalitza. Una catarsi viscuda dins l’escenari i fora, en comunió. La Tàtels observa les darreres rèpliques de l’Ada plorant a cor que vols, me la miro i penso que no tots els plors són tristos, aquest, per exemple, és serè, bell, harmònic.    

Jo diria que a la sala hi ha una corrent d’emoció que circula des de l’únic espectador, que sóc jo, va fins la Mar Orfila, ateny la Tàtels i em retorna. El Norbert i la Gemma, l’Ada en escena, n’estan al marge, però no fora, senzillament en un altre pla que m’és difícil explicar.

Però el difícil de debò és interpretar. O no. Dustin Hoffman acaba de fer Midnight Cowboy i li explica a l’actor John Gielgud (un dels grans de tota la vida del cinema i el teatre anglès, comparable a Olivier o Guinness) tot el que ha fet per “entrar en el personatge”, els mesos convivint amb el sense sostre de Nova York, els sopars als refugis de captaires, vestir amb parracs bruts...Gielgud se’l mira de dalt a baix d’aquella manera que només els britànics saben fer i li etziba, des de l’atalaia dels seus més de setanta anys, “estimat només havies de fingir”.

Després de l’assaig (m’encanta la frase, és el títol del meu bloc personal) la Mar i la Tàtels han de marxar corrents, jo hem quedo una mica a comentar la jugada. El Norbert i la Gemma, ara sí, l’actriu fora del personatge, comencen a netejar l’espai. Baieta en mà deixen el linòleum una altra vegada ben blanc, preparat per el repòs nocturn, disposat a suportar les vivències de demà, mentre penso “que n’és d’efímer l’espectacle”.       

Corresponsal a Badalona

Quan estudiava a la facultat tenia una amiga que treballava en una feina “antiga”. Compte! no la més antiga. Què entenc per una feina antiga? Doncs, per exemple, una feina que la tecnologia d’avui ha deixat obsoleta. No, la meva amiga tampoc es dedicava a ferrar cavalls. Treballava al departament de crónicas del llavors flamant El Periódico (parlo dels vuitanta i sí, tenim una edat). Que feien a crónicas? Doncs era un departament, situat en una cambra aïllada, on hi havia un munt de mecanògrafes amb cascos al cap que rebien les cròniques telefòniques dels corresponsals d’El Periódico escampats per tot el món i les picaven a màquina. Després passaven la pàgina teclejada a l’editor.

Doncs bé avui el Norbert ha estat el meu corresponsal i servidor, el mecanògraf. I que m’explica el nostre home a Badalona? Que estan contents. Si en l’anterior article parlàvem de notes interminables, d’un primer passi ple de coses a comentar, etc. etc, ara tot està sota control. Acabat no, sota control. Això és una mica com els incendis, primer es controlen, després s’apaguen i finalment el foc s’extingeix.

Ara la mecànica serà la de fer un passi cada dos o tres dies i després treballar els problemes que vagin sorgint. Com hem comenta el Norbert, és quan ho veus tot junt que veus allò que grinyola. Cal vigilar els subratllats, no repetir-se, imagino, en determinades actituds, gestualitats, projeccions.

A mi em preocupa, des del començament del procés de creació, el viatge emocional que proposi el muntatge i per això pregunto al Norbert, ara que ho ha vist tot, si ha fet l’exercici de col·locar-se en el lloc de l’espectador (pregunta retòrica, és la feina del director fer això constantment). Em diu que la peça et fa entrar en una muntanya russa al començament i després et deixa tranquil i et va com “preparant” per al final, amb un seguit d’històries secundàries que pengen de la història principal i te la fan veure des d’un altre punt de vista: “primer t’ho explico tot i després t’ho ensenyo”.

El Norbert i jo compartim poble d’infantesa, o sigui, som compatriotes de debò i no catalans i prou, i estem acostumats a que el primer dia de Festa Major sigui el del castell de focs (abans) o el del correfoc (ara). No ens vindrà pas de nou.

Linòleum blanc

“Anem amunt?” vol dir “comencem pel començament?”, de l’escena, de l’obra. Aquesta és un expressió sovintejada en el treball d’assaig teatral. Avui me la puc aplicar a mi mateix, avui “he anat amunt”, vull dir que he assistit a l’assaig a primera hora, a les 10 del matí. He començat a prendre apunts quan ells començaven a assajar.

Per bé que no s’ha començat ben bé a assajar, perquè d’entrada avui hi ha hagut una sessió de “notes”. Una llarguíssima, interminable, sessió de notes, que, per als no iniciats (cadascú té les seves aficions), vol dir el repàs a les anotacions que el director ha pres en la darrera sessió d’assajos. Escena per escena el que falta, el que sobra, el que cal corregir, a banda del “philosophical training” sobre l’horitzó que tots plegats hem d’assolir.

Les sessions de notes de l’actualitat, normalment inspirades en l’avenç en una tasca comunitària, han substituït l’esbroncada de mala llet destil·lada amb la que Jouvet, Brecht, Bergman i tant als altres monstres de la direcció d’escena del segle XX (i no tan monstres, i també algun mediocre) feien veure a l’actor o actriu que lluny que era de la intel·ligència revelada de la que tots ells eren posseïdors en haver-la, literalment “cagat”, en la manera errònia d’interpretar qualsevol escena.

Les sessions de notes són necessàries i aquestes que he vist avui estaven presidides pel bon rotllo. He estat en algunes on no hagués volgut estar d’haver sabut l’atmosfera que s’hi generaria, però tot són experiències en la vida.

M’assabento que ahir es va fer un primer passi (o sigui es va fer l’assaig de l’obra sencera de dalt a baix). Per això les notes són moltes notes. Me n’assabento amb una rialla a la cara, però per dins em sento com el nen que ha estat esperant el seu tall de pastís i quan arriba el moment li diuen “fins la setmana vinent”. Prou que entenc que un primer passi, com una primera besada, reclama intimitat per part dels perpetradors i per molt que m’ho proposi, invisible del tot encara no ho sóc.

Les notes tracten, entre multitud d’altres qüestions, els trencaments de les tensions emocionals. La peça de la Gemma està escrita des del coneixement que en el pitjor dels drames vitals l’humor s’escola, generalment per via de la rutina, generalment per via de l’absurd. Clar tot això no es fàcil portar-ho a un escenari, perquè si alguna cosa caracteritza aquestes il·luminacions en la foscor, és la seva espontaneïtat.

En les notes hi ha hagut un moment màgic, inesperat, i per això màgic. Un llampec de complicitat director – actriu entre la Tàtels i el Norbert. Ahir la Tàtels va proposar un gest, una acció que ni estava escrita, ni havia estat indicada. Ella tenia la intuïció que el que havia fet agradaria al director. Les notes del Norbert ho confirmaven. Són aquests moments d’entesa no dialogada, de comprensió en un pla superior (si se’m permet la floritura) que ajuden a fixar la interpretació.

L’escena que veig assajar va sobre burocràcia. La burocràcia defineix la contemporaneïtat. Kafka en va fer gran literatura. Tantmateix tot allò construït per persones humanes, altres persones humanes ho poden esfondrar. Quan he entrat el terra de l’escena ja era el linòleum blanc que serà, fred, asèptic, mèdic, hospitalari d’hospital. Damunt d’això la comèdia.

Els doctors de la Tàtels

“Hem de convèncer el teu pare. Que els nens macos i preciosos com tu mereixen una vida amb vida i no una vida amb mort. Que això és estimar”.

Això és el primer que escolto en arribar a l’assaig aquesta setmana. Així doncs, respiro fons abans de seure al meu racó.

El Norbert m’explica que ja són treballant les escenes finals. No sé si és un pla preconcebut o una intuïció, però haver passat per tota l’obra permet fer el recorregut emocional, del conjunt i de tots els personatges. Després es pot tornar enrere i fixar els detalls escena per escena, amb l’avantatge de conèixer el punt d’arribada.

L’Ada necessita metges i el Llibert necessita molts metges. Tots els metges són la Tàtels. Un d’aquests metges és la “doctora Lagos” que manté un diàleg amb l’Ada molt ben escrit, en el que es limita a replicar amb el monosíl·lab “sí” tot el que l’Ada planteja, o més aviat, insinua. Harold Pinter va escriure moltes pauses en les seves obres, fins al punt que molts directors en feien un abús. Ell mateix, però, va explicar que no seguia ni la meitat de les pauses que havia escrit quan dirigia les seves pròpies obres. El més important d’un silenci és el que diu. Un silenci sense contingut no és res. En aquest sentit també, la manera de dir un monosíl·lab pot canviar absolutament el seu significat. A El bordell Cunillé feia dir “no ho sé” trenta vegades seguides a un adolescent; quan n’havies escoltat vint t’havies fet una idea precisa de la joventut d’avui.

La dificultat de la Tàtels no és que interpreti molts rols diferents, sinó el fet que alguns d’aquests personatges són dins i d’altres fora. Vull dir que uns observen el patiment dels pares, de l’Ada i el Vicent, els altres el viuen. Hi ha una gradació en la distància emocional dels seus personatges. No tots els doctors són el mateix, per bé que tots han de resultar “professionalment versemblants”. Cal afegir que a vegades ha de penjar la bata blanca i posar-se en la pell del Vicent, per exmeple. Aquest és un dels desafiaments d’aquest muntatge. Ras i curt que la Tàtels se’n surti. Té a favor una ductilitat que he vist poques vegades.

 
Mentre faig aquesta feina ha caigut a les meves mans una novel·la, Extrañas estrellas de l’escriptora alemanya d’origen turc Emine Sevgi Özdamar. D’argument autobiogràfic, la novel·la explica com una jove turca s’instal·la al Berlín del setanta i aconsegueix fer d’ajudant de direcció de Beno Besson, Matthias Langhoff o Heiner Müller (deixebles de Brecht) a la Volksbühne. La novel·la és escrita en forma d’un dietari que fa el relat dels assajos dels muntatges del teatre berlinès. L’univers conspira en forma de coincidència.  

Les distorsions de la Mar

Llibert és una obra de teatre per a dos actrius i una cantant. La cantant és Mar Orfila, Mürfila, i s’acompanya d’una omnipresent guitarra elèctrica.

Una de les incògnites d’aquest espectacle era veure el rol reservat a la cantant i la seva guitarra. En el text el paper de la Mar és només esbossat. Respon més a una voluntat, a una intuïció, que a un pla prefixat. D’altra banda, sovint he vist com n’era d’accessòria la música en directe en el teatre contemporani.

L’assaig que he vist aquesta setmana m’ha esvaït els dubtes. Ho explico amb una metàfora. Si Llibert fos una línia de metro, les dues actrius amb el seu gest i la seva paraula et durien fins al final. Però és la música de Mürfila el que et trasllada fins a l’inconegut. Perquè hi ha estacions més enllà de la paraula, estacions de dolor, d’alegria, d’esperança, d’il·lusió, de decepció, d’impotència. Allà on mai podrà arribar la paraula, hi arriba, per exemple, una guitarra elèctrica distorsionada. Per això em sembla que aquí la Mar i la seva guitarra no són una “modernor” per vestir un drama convencional.

Les escenes que veig en el meu assaig fan referència a l’aclariment dels dubtes, a les certeses fatals. Serrat deia en una cançó que la veritat no és mai trista, el que passa és que no té remei.

En el meu calaix de sastre particular se’m presenten unes imatges. Spartacus, escena final. La revolta ha estat derrotada i la sentència per als vençuts és la mort a la creu. Varinia (Jean Simmons)fuig de Roma amb el seu fill, l’acompanya l’espavilat Batiatus (Peter Ustinov). En fer-ho passen davant de la creu on ha estat crucificat Spartacus (Kirk Douglas). Varinia fa aturar el carruatge baixa corrent i es planta davant la creu, li ensenya el seu fill i li diu que ara ella és una lliberta (el nom que rebien els antics esclaus que accedien a la ciutadania) i en conseqüència el seu fill ja ha nascut lliure. Llavors contempla el patiment del seu home, ajeu el cap damunt dels seus peus i prega: “mor aviat”.

Vista la pel·lícula en les meves infanteses no entenia que l’actitud de Varinia no fos la d’ordir un pla per alliberar Spartacus i continuar la revolta. Vista de més gran s’entén la inevitabilitat de la mort, la necessitat humana de posar fi al patiment. Spartacus és una pel·lícula marxista disfressada de Hollywood, guionada per un blacklisted (Dalton Trumbo) i dirigida per un filòsof (Kubrik).

La renúncia és la forma més elevada d’amor.

Cantar davant les màquines

 

Avui comencem acadèmics. Em sembla que estic en condicions d’establir categories. He vist assajar Oriol Broggi, David Selvas o Julio Manrique, tots ells tenen en comú venir de la interpretació, o haver interpretat molt. Tots ells més que dirigir, acompanyen. El Norbert Martínez pertany a la categoria.

Quan arribo a l’assaig m’instal·lo en el “meu racó”. Ells ja fa estona que treballen, Gemma, Tàtels, Mar i Norbert. Els quatre són al mig d’un debat. Hi ha esculls en els rols de la Tàtels i ella se’n fa responsable. Però la Gemma intervé, si cal tocar el text el toca. No hi ha massa dramaturgs disposats a reescriure la seva pròpia obra.

Arthur Miller, per exemple. Ell sortia del seu estudi amb l’obra “absolutament acabada”, i si alguna cosa no funcionava, no podia ser conseqüència de la seva escriptura. Però això del teatre no és una empresa individual. I, en darrer terme, absolutament tot i tothom és en mans de l’actor. El vanitós Miller ho reconeix de manera implícita amb l’emocionant relat d’un episodi del primer muntatge de La mort d’un viatjant a Time bends, les seves memòries, publicades aquí amb el títol Vueltas al tiempo.

1948, dirigeix Elia Kazan, protagonitza Lee J. Cob, es porten dotze dies d’assaig i Kazan i Miller ja s’han dit de tot, la cosa no marxa. Però aquell dia assajant una escena, Lee s’aixeca de la cadira del dormitori es dirigeix a la seva dona i diu la seva rèplica “No, ara hi ha més gent...Hi ha més gent!”, i en gesticular en direcció al decorat nu on hi havia d’haver una finestra, “va fer que en el meu cap es representés un bloc de vivendes, i l’aire, ple abans dels aromes de la terra, es va omplir de l’olor ranci de les cuines, i va començar a moure’s amb por, amb un realisme tan sinistre que vaig sentir en el pit un pes insuportable”. Miller descriu la mirada clavada a l’escenari de l’agent de premsa, dels elèctrics, el somriure satisfet de Kazan amb les mans al cap...Lee J. Cob ho havia aconseguit, era Willy Loman. Havia fixat aquell personatge amb el que s’identificarien una generació sencera de nord-americans.

El Norbert ha provocat el debat a partir de les notes recollides en una Moleskine gran i flexible que doblega pel mig i sosté amb una mà, mentre utilitza l’altre per defensar el seu discurs. Acaba el seu argument amb la frase “en aquesta escena menys és més”. A mi em sembla que és una sentència fonamental en aquest projecte.

L''Ada (Gemma Brió) diu,

“(...) El meu nen ha estat 6 dies sense l’escalfor de la peça que li faltava i jo també soc una peça de puzle perduda que per fi s’ha encaixat...”

Però després ha de continuar, dins la mateixa rèplica,  

“Tot i així, amb el meu nen acoblat a mi, contra el meu pit, fosos tots dos en una sola persona, he de reconèixer que no el volia estimar massa, em feia ràbia que hagués trencat la pau de la nostra família, en Vicent, en Caïm i jo.”

Com ho representem?

Els nens desperten sentiments contradictoris als seus pares en condicions de “normalitat”, com no ho haurien de fer en condicions “d’excepcionalitat”?

Avui crec que m’he situat fora de l’esfera. Dins l’esfera hi són ells quatre. Així observo sense intervenir. Però no puc passar desapercebut del tot. La Tàtels em dedica de tant en tant una mirada de reüll. Per això m’esforço en la neutralitat del meu rostre.

Són escenes on es mostren amb tota la seva brutalitat la fredor de la tecnologia mèdica i la voluntat d’escalfor humana. Els números d’una pantalla mostren la capacitat de respirar de l’infant. “Cal estimular”, diuen els metges, per això la mare canta al nen un cha-cha-cha  dolç, “cachito, cachito, cachito mío” i quan les xifres van avall, canta des de la contundència d’un himne. “Et dius Llibert i has vingut per canviar el món”...

“Amunt, els pàries de la terra,
amunt, els qui pateixen fam!
(...) És la lluita darrera,
unim-nos i demà
la Internacional
serà el gènere humà.”

 
Tal vegada el programa polític d’en Llibert comença en aquesta sala d’assaig.

L’espera indesitjada

El Norbert m’acompanya. Hem de pujar moltes escales. S’assaja al cel del Principal. Al darrer pis del Teatre Principal de Badalona.

Avui no hi és la Mar Orfila, Mürfila. Hi són les dues actrius i el seu director. És una sala d’assaig diàfana amb un rectangle dibuixat al terra. És el perímetre de l’escenari de l’Almeria. A una banda tot de coses que poden esdevenir una escenografia. A l’altra banda les cadires de plàstic en línia de qualsevol sala d’espera. Les cadires no esdevindran, ja són escenografia.

Perquè han de ser tan inhospitalàries les cadires de la sala d’espera d’un hospital?

El Norbert es posa al costat de l’actor per viure i compartir el dubte. Assenyala allò que cal “explorar”; “explorem-ho” , diu repetidament quan alguna cosa grinyola. És la mirada de fora que interromp. Sempre he admirat la paciència d’actrius i actors a l’hora de suportar els directors. Però cal passar per totes aquestes innumerables repeticions i interrupcions per arribar a algun lloc, sigui el que sigui.

Em ve al cap, perquè és un record recent. Visito Pasolini Roma al CCCB i en una pantalla l’escena final de Roma città aperta de Rossellini. Una pel·lícula fonamental en el desvetllament cinematogràfic de Pasolini. La Magnani veu com s’enduen el seu estimat i crida, Francesco, Francesco ! S’allibera del soldat que la reté i corre rere el camió. De sobte un ràfega de metralladora. Cau morta. I llavors com una fletxa el seu fill vestit d’escolanet surt de la multitud i es llença sobre la seva mare, i tot cridant “mamma, mamma”, intenta reviure aquell cos inert. Ploro. Secretament, calladament. Estic envoltat de desconeguts. M’eixugo els ulls discretament. El nen és el meu, el teu, el de qualsevol. L’art té la força de fer universals experiències individuals.

Les interrupcions són ara el treball. El Norbert, la Gemma, la Tàtels, saben que s’hi juguen molt en aquestes primeres escenes. O bé agafen l’espectador,  i se l’enduen fins al final o no ho fan. En aquestes escenes cal traslladar l’espera, per una banda i la recepció de notícies terribles per una altra. Hi ha milers de maneres diferents d’encaixar una nova dolenta, i cal apostar per una.

El que fa esperar confia en la intel·ligència del que espera. Hi confia per no haver de verbalitzar tot allò que ha de comunicar.

Amb els seus cabells llargs foscos mig rinxolats que contrasten amb uns ulls blavíssims la Gemma té un aire d’infant vulnerable. Ha de fer la mare personatge sobre aquesta arquitectura de dolça fragilitat.  El seu aliat és la set d’informació, la fam de notícies.  La pregunta que construeix la mare, queda suspesa al cel del Principal, “El nen és viu?”

Aquest peça se la juga en la tessitura emocional. Si l’encerta parlarem de teatre. Llibert escenifica el que ningú vol pensar, menys encara imaginar.  Perquè en el nostre orgullós primer món hem fet el perillós bescanvi de vida de debò, per il·lusió de seguretat.

Arrencar ja és motiu de celebració

El Caïm dalt d’un tronc tallat que fa de tamboret anuncia que ha vist els conills i que n’hi ha de molt grossos, i el Joan afegeix que ell també els ha vist i que, a més a més, hi ha gallines. Tot plegat deixa l’Arnau trasbalsat, perquè al seu poble també n’hi ha i als contes que es mira abans d’anar a dormir. Seran els mateixos? Mentrestant la Maria fa de gran, perquè ho és, i se’ls mira de reüll i la Nora, que s’estrena com un vianant més d’aquest món, fa la seva, d’una banda a l’altra.

El Pla de la Brossa, és un espai natural preservat a tocar de Capellades dins del terme de La Torre de Claramunt. Antigues feixes de conreu, ara plenes de pins estilitzats i amb algunes valuoses cabanes de pedra seca. Una singularitat d’arquitectura popular d’aquesta part de la comarca de l’Anoia que la fundació que té cura del Pla s’ha preocupat de posar en valor.

Allà ens trobem bona part de l’equip que farem Llibert. Obra de teatre per a dues actrius i una cantant. Sempre m’han agradat els subtítols. En aquest cas no sé si es tracta d’una precisió tècnica o d’una declaració esclaridora. En qualsevol cas defineix, precisa, acota. Llibert s’estrenarà el proper 20 de novembre al Teatre Almeria de Barcelona.

La trobada al Pla de la Brossa serveix per fer proves de vestuari i fer la foto promocional. De la roba se n’ocupa la Bàrbara Glaenzel, de la imatge el Felipe Mena. Es veu que cal esperar que el sol baixi perquè la foto sigui òptima. Photoshop està mitificat, el sol encara és important; no tot es pot manipular a l’ordinador. M’agrada pensar en la part artesana de l’artista que és un fotògraf. Jaroslav Seifert descriu amb detall la laboriositat del seu amic fotògraf Josef Sudek a Toda la belleza del mundo, l’aspecte metòdic, l’ofici. Apareix així el credor responsable de traslladar a les seves imatges la força d’allò que veuen els seus ulls.

A la trobada ens han convocat la Gemma Brió, que ha escrit Llibert, i també l’interpretarà, i Norbert Martínez que dirigirà la peça. Tàtels Pérez acompanyarà en escena a la Gemma al costat de la cantant Mar Orfila, més coneguda com Mürfila. A la reunió hi ha les parelles de gairebé tothom i també la descendència de qui en té. Ells encapçalen aquest primer capítol, el Caïm del Norbert i la Gemma, el Joan de la Bàrbara i el Joan Carreras, la Maria i la Nora de la Tàtels i el Ton Muntané, i l’Arnau de la Glòria Mas i l’Eduard Molner.

Al Pla hi ha una casa i a la casa una cuina. Gran, preciosa. Per això hi som. Ja se sap que sense menja no hi ha festa. La Glòria tieta del Norbert, ens ha preparat uns macarrons i un conill extraordinaris. El Joan pare es desfà en elogis amb la boca tota plena, mentre el Joan fill es fa inexplicablement el ronso amb els macarrons. L’Arnau se’l mira, i tot i tenir gana, comença a jugar amb el menjar sense menjar del tot. El Caïm menja a cremadent per saltar ràpid de la taula. Tot és divertit aquí i seure sembla una pèrdua de temps. La Maria hi està d’acord i la petita Nora fa el seu horari.

Llibert parla de moltes coses, de la quotidianitat de la tragèdia per exemple. Cal començar amb la força dels somriures, amb l’empenta de l’humor. Arrencar ja és motiu de celebració.