Els doctors de la Tàtels

“Hem de convèncer el teu pare. Que els nens macos i preciosos com tu mereixen una vida amb vida i no una vida amb mort. Que això és estimar”.

Això és el primer que escolto en arribar a l’assaig aquesta setmana. Així doncs, respiro fons abans de seure al meu racó.

El Norbert m’explica que ja són treballant les escenes finals. No sé si és un pla preconcebut o una intuïció, però haver passat per tota l’obra permet fer el recorregut emocional, del conjunt i de tots els personatges. Després es pot tornar enrere i fixar els detalls escena per escena, amb l’avantatge de conèixer el punt d’arribada.

L’Ada necessita metges i el Llibert necessita molts metges. Tots els metges són la Tàtels. Un d’aquests metges és la “doctora Lagos” que manté un diàleg amb l’Ada molt ben escrit, en el que es limita a replicar amb el monosíl·lab “sí” tot el que l’Ada planteja, o més aviat, insinua. Harold Pinter va escriure moltes pauses en les seves obres, fins al punt que molts directors en feien un abús. Ell mateix, però, va explicar que no seguia ni la meitat de les pauses que havia escrit quan dirigia les seves pròpies obres. El més important d’un silenci és el que diu. Un silenci sense contingut no és res. En aquest sentit també, la manera de dir un monosíl·lab pot canviar absolutament el seu significat. A El bordell Cunillé feia dir “no ho sé” trenta vegades seguides a un adolescent; quan n’havies escoltat vint t’havies fet una idea precisa de la joventut d’avui.

La dificultat de la Tàtels no és que interpreti molts rols diferents, sinó el fet que alguns d’aquests personatges són dins i d’altres fora. Vull dir que uns observen el patiment dels pares, de l’Ada i el Vicent, els altres el viuen. Hi ha una gradació en la distància emocional dels seus personatges. No tots els doctors són el mateix, per bé que tots han de resultar “professionalment versemblants”. Cal afegir que a vegades ha de penjar la bata blanca i posar-se en la pell del Vicent, per exmeple. Aquest és un dels desafiaments d’aquest muntatge. Ras i curt que la Tàtels se’n surti. Té a favor una ductilitat que he vist poques vegades.

 
Mentre faig aquesta feina ha caigut a les meves mans una novel·la, Extrañas estrellas de l’escriptora alemanya d’origen turc Emine Sevgi Özdamar. D’argument autobiogràfic, la novel·la explica com una jove turca s’instal·la al Berlín del setanta i aconsegueix fer d’ajudant de direcció de Beno Besson, Matthias Langhoff o Heiner Müller (deixebles de Brecht) a la Volksbühne. La novel·la és escrita en forma d’un dietari que fa el relat dels assajos dels muntatges del teatre berlinès. L’univers conspira en forma de coincidència.