Corresponsal a Badalona

Quan estudiava a la facultat tenia una amiga que treballava en una feina “antiga”. Compte! no la més antiga. Què entenc per una feina antiga? Doncs, per exemple, una feina que la tecnologia d’avui ha deixat obsoleta. No, la meva amiga tampoc es dedicava a ferrar cavalls. Treballava al departament de crónicas del llavors flamant El Periódico (parlo dels vuitanta i sí, tenim una edat). Que feien a crónicas? Doncs era un departament, situat en una cambra aïllada, on hi havia un munt de mecanògrafes amb cascos al cap que rebien les cròniques telefòniques dels corresponsals d’El Periódico escampats per tot el món i les picaven a màquina. Després passaven la pàgina teclejada a l’editor.

Doncs bé avui el Norbert ha estat el meu corresponsal i servidor, el mecanògraf. I que m’explica el nostre home a Badalona? Que estan contents. Si en l’anterior article parlàvem de notes interminables, d’un primer passi ple de coses a comentar, etc. etc, ara tot està sota control. Acabat no, sota control. Això és una mica com els incendis, primer es controlen, després s’apaguen i finalment el foc s’extingeix.

Ara la mecànica serà la de fer un passi cada dos o tres dies i després treballar els problemes que vagin sorgint. Com hem comenta el Norbert, és quan ho veus tot junt que veus allò que grinyola. Cal vigilar els subratllats, no repetir-se, imagino, en determinades actituds, gestualitats, projeccions.

A mi em preocupa, des del començament del procés de creació, el viatge emocional que proposi el muntatge i per això pregunto al Norbert, ara que ho ha vist tot, si ha fet l’exercici de col·locar-se en el lloc de l’espectador (pregunta retòrica, és la feina del director fer això constantment). Em diu que la peça et fa entrar en una muntanya russa al començament i després et deixa tranquil i et va com “preparant” per al final, amb un seguit d’històries secundàries que pengen de la història principal i te la fan veure des d’un altre punt de vista: “primer t’ho explico tot i després t’ho ensenyo”.

El Norbert i jo compartim poble d’infantesa, o sigui, som compatriotes de debò i no catalans i prou, i estem acostumats a que el primer dia de Festa Major sigui el del castell de focs (abans) o el del correfoc (ara). No ens vindrà pas de nou.