Linòleum blanc

“Anem amunt?” vol dir “comencem pel començament?”, de l’escena, de l’obra. Aquesta és un expressió sovintejada en el treball d’assaig teatral. Avui me la puc aplicar a mi mateix, avui “he anat amunt”, vull dir que he assistit a l’assaig a primera hora, a les 10 del matí. He començat a prendre apunts quan ells començaven a assajar.

Per bé que no s’ha començat ben bé a assajar, perquè d’entrada avui hi ha hagut una sessió de “notes”. Una llarguíssima, interminable, sessió de notes, que, per als no iniciats (cadascú té les seves aficions), vol dir el repàs a les anotacions que el director ha pres en la darrera sessió d’assajos. Escena per escena el que falta, el que sobra, el que cal corregir, a banda del “philosophical training” sobre l’horitzó que tots plegats hem d’assolir.

Les sessions de notes de l’actualitat, normalment inspirades en l’avenç en una tasca comunitària, han substituït l’esbroncada de mala llet destil·lada amb la que Jouvet, Brecht, Bergman i tant als altres monstres de la direcció d’escena del segle XX (i no tan monstres, i també algun mediocre) feien veure a l’actor o actriu que lluny que era de la intel·ligència revelada de la que tots ells eren posseïdors en haver-la, literalment “cagat”, en la manera errònia d’interpretar qualsevol escena.

Les sessions de notes són necessàries i aquestes que he vist avui estaven presidides pel bon rotllo. He estat en algunes on no hagués volgut estar d’haver sabut l’atmosfera que s’hi generaria, però tot són experiències en la vida.

M’assabento que ahir es va fer un primer passi (o sigui es va fer l’assaig de l’obra sencera de dalt a baix). Per això les notes són moltes notes. Me n’assabento amb una rialla a la cara, però per dins em sento com el nen que ha estat esperant el seu tall de pastís i quan arriba el moment li diuen “fins la setmana vinent”. Prou que entenc que un primer passi, com una primera besada, reclama intimitat per part dels perpetradors i per molt que m’ho proposi, invisible del tot encara no ho sóc.

Les notes tracten, entre multitud d’altres qüestions, els trencaments de les tensions emocionals. La peça de la Gemma està escrita des del coneixement que en el pitjor dels drames vitals l’humor s’escola, generalment per via de la rutina, generalment per via de l’absurd. Clar tot això no es fàcil portar-ho a un escenari, perquè si alguna cosa caracteritza aquestes il·luminacions en la foscor, és la seva espontaneïtat.

En les notes hi ha hagut un moment màgic, inesperat, i per això màgic. Un llampec de complicitat director – actriu entre la Tàtels i el Norbert. Ahir la Tàtels va proposar un gest, una acció que ni estava escrita, ni havia estat indicada. Ella tenia la intuïció que el que havia fet agradaria al director. Les notes del Norbert ho confirmaven. Són aquests moments d’entesa no dialogada, de comprensió en un pla superior (si se’m permet la floritura) que ajuden a fixar la interpretació.

L’escena que veig assajar va sobre burocràcia. La burocràcia defineix la contemporaneïtat. Kafka en va fer gran literatura. Tantmateix tot allò construït per persones humanes, altres persones humanes ho poden esfondrar. Quan he entrat el terra de l’escena ja era el linòleum blanc que serà, fred, asèptic, mèdic, hospitalari d’hospital. Damunt d’això la comèdia.