Preparar l’espai per l’endemà

Arribo tard a un passi de Llibert. Molt tard, m’he perdut mitja peça. He vingut amb una Renfe en vaga i amb incidents, tot en un dia, tot a l’hora del meu tren. M’he encomanat a la llibreta d’apunts, a plantejar l’article per a La Vanguardia, a preparar una xerrada sobre les noves sales de Barcelona, a d’altres coses i projectes; m’he encomanat a no neguitejar-me i aprofitar el temps i he visualitzat mentalment algunes escenes que sabia que ja no veuria. Però quan he arribat me n’he adonat que me n’havia deixat unes quantes per visualitzar. L’anècdota.

Ja no hi ha res tendre. Tot és prou fet. Cal el toc de les espècies, de la sal potser. La seguretat és fa present en els moviments, en la manera de dir, en les actituds. Si entenem un muntatge com una suma de composicions, la cosa està realment avançada, si entenem que el muntatge són moltes més coses encara, a Llibert li falta això, un amaniment.

Veig el final, que aquí no explicaré, perquè el teatre s’escriu per representar més que per llegir. Si que em ve al cap allò de la Poètica d’Arsitòtil: la catarsi, l’objectiu de la tragèdia, superades les emocions, una mena de purificació, que envigoreix, que vitalitza. Una catarsi viscuda dins l’escenari i fora, en comunió. La Tàtels observa les darreres rèpliques de l’Ada plorant a cor que vols, me la miro i penso que no tots els plors són tristos, aquest, per exemple, és serè, bell, harmònic.    

Jo diria que a la sala hi ha una corrent d’emoció que circula des de l’únic espectador, que sóc jo, va fins la Mar Orfila, ateny la Tàtels i em retorna. El Norbert i la Gemma, l’Ada en escena, n’estan al marge, però no fora, senzillament en un altre pla que m’és difícil explicar.

Però el difícil de debò és interpretar. O no. Dustin Hoffman acaba de fer Midnight Cowboy i li explica a l’actor John Gielgud (un dels grans de tota la vida del cinema i el teatre anglès, comparable a Olivier o Guinness) tot el que ha fet per “entrar en el personatge”, els mesos convivint amb el sense sostre de Nova York, els sopars als refugis de captaires, vestir amb parracs bruts...Gielgud se’l mira de dalt a baix d’aquella manera que només els britànics saben fer i li etziba, des de l’atalaia dels seus més de setanta anys, “estimat només havies de fingir”.

Després de l’assaig (m’encanta la frase, és el títol del meu bloc personal) la Mar i la Tàtels han de marxar corrents, jo hem quedo una mica a comentar la jugada. El Norbert i la Gemma, ara sí, l’actriu fora del personatge, comencen a netejar l’espai. Baieta en mà deixen el linòleum una altra vegada ben blanc, preparat per el repòs nocturn, disposat a suportar les vivències de demà, mentre penso “que n’és d’efímer l’espectacle”.