S’obre la porta de la sala d’assaig del Principal i el nivell d’excitació de la companyia és gran, o molt gran. Tothom fa alguna cosa, i alguna cosa la fan dues persones. Hi ha nervis. Avui es farà un passi davant d’unes quinze persones. Paraules majors. Entre el públic convocat hi ha mecenes del projecte Llibert, hi ha espectadors associats del Teatre Principal i també hi ha amics de la companyia. Un públic, doncs, que, tot i no ser representatiu del públic que hi haurà a partir de la setmana vinent a l’Almeria, si que es pot dir que, o bé ha tingut una vinculació molt puntual amb el projecte, o bé no n’ha tingut cap, són aliens a la companyia, “són verges”, com els anomena el Norbert.
El mateix Norbert em diu que ha llegit el meu article al Cultura-s de La Vanguardia i s’ha posat nerviós. No era pas la intenció. Ara bé, la seva publicació marca la inevitable proximitat de l’estrena. Tothom està molt content amb l’article de premsa, però cal dir als lectors d’aquest bloc que em diverteix molt més escriure aquí que allà. El bloc vol fer crònica i no té la solemnitat d’un suplement de cultura d’un diari de gran tirada, per bé que al projecte em sembla que li ha anat bé un escrit del tipus “ei, que això va de debò”.
Tothom atrapat en una activitat frenètica, deia. I la Mar provant la guitarra amb èxits indie, com Smells Like Teen Spirit de Nirvana que sovint em poso al cotxe quan torno de veure teatre per la C17. Si he vist alguna cosa bona la música acompanya la memòria de les escenes, si no he vist res que pagui la pena de recordar la música em transporta a diversos llocs, els anys d’estudi per exemple. La Mar prova dits i veu, mentre els altres s’afanyen a deixar l’espai a punt d’escenari. Me n’adono que el meu sofà del racó ha desaparegut i en el seu lloc hi la taula de so i llum amb el Norbert als botons. Hauré de seure en una de les cadires de tisora que envolten l’escenari.
És el meu primer passi sencer i amb tots, o gairebé tots els elements d’escena (no puc explicar més). Té raó el Norbert, a la peça es diu tot d’entrada i després s’explica tot el que s’ha dit. Cal començar atents perquè la quantitat d’informació que es bolca sobre l’espectador té les dimensions d’un allau, i recorda que som en els temps de l’aclaparament informatiu. Afortunadament després ve la pausa. En aquest passi em fixo en tres moments que em persegueixen des de la primera lectura d’aquesta història: una infermera que trenca un protocol inhumà per esdevenir humana; un diagnòstic equivocat; i una amiga de l’Ada, la mare, que sempre hi és, per anar a Houston si cal, per fer cors davant del bressol, si cal.
Potser m’havia passat per alt que el projecte Llibert, que tira endavant gràcies a molts amics de la Gemma i el Norbert, explica també una història d’amistats incondicionals. El paper de l’amiga de l’Ada recorda aquella perífrasi d’amic de l’ànima, en forma d’àngel sense ales, a Qué bello es vivir de Capra.
Però més enllà de la peça avui em motiva mirar el públic. És novetat en les meves presències als assaigs. Per això sovint miro als que miren. Els tinc davant mateix i deuen trobar estrany que gairebé els miri més a ells que a les actrius. La majoria són a l’expectativa. És evident que no han entrat mai en una sala d’assaig. Veure teatre de sala fora de la sala del teatre és una experiència. Alguns i algunes no saben ben bé com seure, què dir o què fer. Fins al moment de començar sembla que se senten a casa d’algú, una mena de visita de compromís que entra per primera vegada en un domicili amb la sensació que viola un espai privat, l’espai d’un altre. Un teatre és l’espai de tots, és diferent, és una convenció. A la sensació d’intrusisme no ajuden gens les paraules de presentació del Norbert: “veureu un assaig, encara s’han de corregir coses, encara hem d’afegir escenografia, encara ens podem equivocar, etc...” Potser sí que se senten intrusos, però a vegades és divertit fer l’intrús. Per primera vegada són a l’obrador, no davant del taulell.
Entre la gent de la professió hi ha de tot, vull dir que hi ha els que gaudeixen de la sala d’assaig i els que l’eviten tot el que poden. Benet em va explicar que no hi ha res que l’apassioni tant com veure assajar les seves peces. És un autor que ha de sintonitzar amb els directors que dirigeixen el seu teatre, perquè hi és gairebé sempre a la sala d’assaig. Jo diria que escriu, entre d’altres coses, per poder veure assajar el que ha escrit. Galceran per contra no hi va mai a l’assaig de les seves peces a no ser que el director li ho supliqui. Venim d’un temps on l’autor s’ha dirigit a si mateix, les darreres fornades dels “tesisos” del Nacional per exemple, i ara tornem a les parelles de ball creatives autor / director. Aquí la Gemma ha escrit el que volia interpretar i el seu company la dirigeix. Així doncs, tots dos sempre són a la sala d’assaig.
Quan s’encenen les llums, després del fosc final, observo amb interès, potser a la descarada i tot, els altres. Faig un ràpid informe: proliferen ulls vermells, aquosos, rostres congestionats. La sala és en una comunió que ha exhalat una respiració profunda en encendre’s les llums. Al meu costat un plor desbocat, gairebé inconsolable que trenca el silenci d’aquelles ocasions on la sinceritat és indefugible. Part implicada m’expliquen. Però, també cal dir-ho, rostres que ràpidament recuperen una certa pau. És la catarsi aristotèlica. Si alguna finalitat té el teatre deu ser aquesta. El que passa a Llibert és que proposa un viatge intens i per això l’alliberament d’emocions també ho és. Però això fa salut. Com un bany de sal.
Propera parada a l’Almeria, farem crònica de l’estrena i acomiadarem el bloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada