Estrena

Aquesta crònica comença a escriure’s en el trajecte de tornada a casa, a quarts de dues de la matinada, autovia C17, Montcada, Mollet, Parets... mentre escolto estàndards de Chet Baker i em passen per davant tot d’imatges recentment viscudes. Així el relat se m’organitza al cap des del seu final.

Abans d’agafar al cotxe hem estat de celebració a la Cantina Mexicana, a dos carrers de l’Almeria, on s’ha estrenat Llibert. Assegut a la taula tenia al davant la Gemma i el Norbert -dir contents és poc- després de la proesa. Estrenar en aquesta ciutat ja és un fet que s’ha de felicitar perquè la cosa està com està, i no cal parlar-ne més. Però estrenar el que han estrenat la Gemma i el Norbert és una proesa, que segons el diccionari significa “acte de valor”, i això és jugar en una altra categoria. Com et sents després d’haver fet un “acte de valor”? doncs content és poc.

Al meu costat la Rosa Boladeras, l’Etna (nom de volcà) de Llibert. L’amiga que “si cal anem a Houston”, part implicada, amb ganes de riure i passar-ho bé, avui se sent estrenada tot i que no ha estat a l’escenari. Em llegeix poemes de la micropetisa Ajo, “Desordenando la felicidad me encontré con la vida” o “Bastante tiene una con lo que no tiene”, i altres pensaments mentre tasta coses, que no em sap explicar que són, però que són bones i amb això n’hi ha prou.

La taula és gran i com mínim hi ha cinc converses simultànies que no puc seguir. Totes això sí en tonalitat major, des de la primera cervesa “modelo” que ens hem begut i que a la Gemma li agraden condimentada amb picant.

No venim d’un aplaudiment. Venim d’una ovació llarga. Tothom semblava esperar el moment de poder accedir a picar de mans, la convenció que hem establert per demostrar que alguna cosa ens agrada. Tot i que el que gairebé tothom volia aquest vespre era abraçar, més que aplaudir. Però més enllà dels sentiments que tenim envers el projecte d’uns amics amb tanta implicació personal, la pregunta que ens podem fer és la que es feia Julio Manrique en sortir de la sala; "si això ho hagués escrit una autora nord-americana i ho hagués representat una companyia forana, funcionaria? Pels temes que proposa l’obra, per com es plantegen?" I ell mateix es contestava el que clarament havia formulat com a pregunta retòrica, “jo crec que sí”.

Davant del teatre un cercle gran de fumadors, dins del teatre un cercle gran de bevedors, tots emocionats, però ja en pau. Ja vaig explicar ara fa una setmana que havia passat a la sala d’assaig del Principal després d’un passi de Llibert. El dia de l’estrena a l’Almeria hi havia el mateix silenci, després del llarg aplaudiment.

I abans, la funció. No hi ha estrena sense anècdota. Jo que ja l’havia vista, no recordava un moviment d’escena en el que la Mar desaparegués de l’escenari. I de fet el moviment no hi és. Però a la Mar se li va acabar la bateria de l’inhalàmbric de la guitarra i va haver de sortir a substituir-la i amb una sang freda digna de l’Eastwood de Sin perdón, va deixar l’escenari va recargar i va tornar. La Gemma, que havia d’encarar l’escena més difícil de la peça, la primera, em va comentar després que la determinació de la Mar li havia esvaït dubtes. Potser a la Tàtels també, perquè les tres, Gemma, Tàtels, i Clint-Mürfila van fer la millor funció en dia d’estrena, cosa que passa molt poques vegades.

I encara abans de començar, que passava? No ho sé, perquè no vaig voler arribar d’hora a l’Almeria. Tampoc podia, havia de ser en un altre assaig, però és igual, no hi hagués anat abans. Per a què? Per passar nervis en comunitat? Millor tenir el cap ocupat. Clar que jo m’ho podia permetre. Només feia de cronista virtual, però el Norbert em va explicar a la taula de la Cantina Mexicana que ell tampoc hi era al teatre. Se’n va anar de botigues, a comprar-se roba a Gràcia. Així doncs m’imagino les tres heroïnes de la proesa en capella, soles, esperant per començar. Són més fortes, no ho dubteu.

I fins aquí les cròniques. Ara Llibert no és ni dels qui l’han escrita, ni dels qui l’interpreten, ni dels que l’expliquen. Ara és de tots aquells que van a l’Almeria cada vespre.