Les distorsions de la Mar

Llibert és una obra de teatre per a dos actrius i una cantant. La cantant és Mar Orfila, Mürfila, i s’acompanya d’una omnipresent guitarra elèctrica.

Una de les incògnites d’aquest espectacle era veure el rol reservat a la cantant i la seva guitarra. En el text el paper de la Mar és només esbossat. Respon més a una voluntat, a una intuïció, que a un pla prefixat. D’altra banda, sovint he vist com n’era d’accessòria la música en directe en el teatre contemporani.

L’assaig que he vist aquesta setmana m’ha esvaït els dubtes. Ho explico amb una metàfora. Si Llibert fos una línia de metro, les dues actrius amb el seu gest i la seva paraula et durien fins al final. Però és la música de Mürfila el que et trasllada fins a l’inconegut. Perquè hi ha estacions més enllà de la paraula, estacions de dolor, d’alegria, d’esperança, d’il·lusió, de decepció, d’impotència. Allà on mai podrà arribar la paraula, hi arriba, per exemple, una guitarra elèctrica distorsionada. Per això em sembla que aquí la Mar i la seva guitarra no són una “modernor” per vestir un drama convencional.

Les escenes que veig en el meu assaig fan referència a l’aclariment dels dubtes, a les certeses fatals. Serrat deia en una cançó que la veritat no és mai trista, el que passa és que no té remei.

En el meu calaix de sastre particular se’m presenten unes imatges. Spartacus, escena final. La revolta ha estat derrotada i la sentència per als vençuts és la mort a la creu. Varinia (Jean Simmons)fuig de Roma amb el seu fill, l’acompanya l’espavilat Batiatus (Peter Ustinov). En fer-ho passen davant de la creu on ha estat crucificat Spartacus (Kirk Douglas). Varinia fa aturar el carruatge baixa corrent i es planta davant la creu, li ensenya el seu fill i li diu que ara ella és una lliberta (el nom que rebien els antics esclaus que accedien a la ciutadania) i en conseqüència el seu fill ja ha nascut lliure. Llavors contempla el patiment del seu home, ajeu el cap damunt dels seus peus i prega: “mor aviat”.

Vista la pel·lícula en les meves infanteses no entenia que l’actitud de Varinia no fos la d’ordir un pla per alliberar Spartacus i continuar la revolta. Vista de més gran s’entén la inevitabilitat de la mort, la necessitat humana de posar fi al patiment. Spartacus és una pel·lícula marxista disfressada de Hollywood, guionada per un blacklisted (Dalton Trumbo) i dirigida per un filòsof (Kubrik).

La renúncia és la forma més elevada d’amor.